dijous, 29 d’abril del 2010

BarçaGuardiola un exemple per a la pedagogia. Encara més clar quan es perd.


BarçaGuardiola un exemple per a la pedagogia. Vam dir el 28 de maig de 2009

És pedagògic perquè: 1 té fonamentació psicològica i cultural, 2 és intencional amb finalitat objectivada, 3 s'ha ideat i creat un recurs específic, 4 s'ha aplicat en temps apropiat, 5 ha estat rebut pels jugadors destinataris amb autoritat però generant una identificació personal. No hem d'aconseguir tot això en l'acció docent? Tot això i més. Que cada infant, que cada jove, noia o noi, siguin ells mateixos. El mestre fa ser, ajuda a ser cadascú ell mateix. Evidentment és molt més que el que fa el BarçaLaporta que paga milionades, el BarçaGuardiola que és més que un club però molt menys que una escola i que un mestre o professor. Fer ser persona i societat, transmetre coneixement per donar visió del món i sentit de la vida és més que tot.

Encara més clar quan es perd. Pedagogia consistent quan es perd seguint jugant bé. Diem el 28 d'abril de 2010.



Ara és quan es posa a prova. El Barça no va guanyar l'Inter a l'anada a Milan perquè va guanyar l'àrbitre. El Barça va guanyar l'Inter a la tornada al Camp Nou. Va guanyar per gol i, el que és més important, va guanyar per seguir fent el bon joc que el caracteritza, el joc BarçaGuardiola (La selecció d'imatges de qualsevol canal de TV com el de l'insert ho acredita). L'Inter no va fer bon joc, no va fer joc d'espectacle. L'Inter no anava a jugar sinó solament a guanyar. Passa a la final.
Guardiola va encaixar la derrota sense desqualificar ningú i seguirà amb el seu estil. Mourinho va seguir malcarat amb un trionf per gols però sabent que no havien fet bon joc. Si al futbol no es fa bon joc solament hi aniran els fanàtics, si es fa bon joc, guanyem o perdem, tots hi podem gaudir.


L'estil BarçaGuardiola és pedagògic perquè demana als jugadors que juguin bé i en gaudeixin, que facin joc espectacle i engresquin els seguidors i a tot el públic, fins i tot els qui no som especialment afeccionats al futbol, i també els demana que guanyin lligues i copes. Però si no pot ser avui, seguir jugant bé i ja es guanyaran altra vegada.

Que s'hi fixi bé l'entrenador d'educació de Catalunya que solament demana millorar els resultats de l'escola i no ha entès que la pedagogia sòlida exigeix uns passos: 1 que els alumnes tinguin interès i trobin gust pel coneixement; 2 que cada alumne rendeixi segons les seves capacitats; 3 que així qui té capacitat ja assolirà els bons resultats i la graduació; i 4 que si té capacitats especials se li proposin activitats d'aprenentatge creatiu on tingui iniciativa pròpia.

I els entrenadors, els mestres i professors, són els primers que han d'estar contents. Amb entrenadors malcarats no es farà bon joc, encara que els més capacitats, els que no necessiten ajuda, treguin les millor qualificacions. Aquests alumnes, els qui no han gaudit del coneixement a l'escola, millor que no siguin mestres o professors; serà difícil (no impossible) que deixin de ser malcarats.


Seguirem atents al BarçaGuardiola perquè dóna una lliçó pràctica de bona pedagogia. Si pot seguir així un temps, esperem que siguin molts més els entrenadors que promoguin el bon joc, la cohesió de l'equip (de tots sens perjudici dels singularment creatius) donant un lloc a cadascú. Si s'estengués a molts equips de futbol, a molts clubs... arribaria a ser necessari que les federacions canviessin les regles i els partits es guanyessin per gols però també per bon joc, per possessió de la pilota, per menys faltes, per jugades brillants... Les imatges de vídeo processades instantàniament permeterien una avaluació de qualitat, no la ridícula avaluació actual que permet que un equip jugui a no jugar i a no deixar jugar. Martí Teixidó

dilluns, 26 d’abril del 2010

EDUCACIÓ: pacte social, no solament polític, i PEDAGOGIA


Certament cal un Pacte social per l'educació. El ministre Gabilondo amb la conferència de consellers d'educació intenta un pacte polític.
Cal una visió encara més sistèmica, de sistema educatiu, i no solament sistema escolar. Cal un PACTE SOCIAL PER LA INFÀNCIA i han d'entrar-hi: families, escoles, mitjans de comunicació, associacions religioses, empreses de lleure i consum

L'educació a l'Estat del benestar

La educación en tiempo de crisis. ELPAIS.COM

L'Educació va ser considerada una inversió econòmica productiva els anys 70. Va passar a ser una despesa social inevitable els anys 90. Retornem, afortunadament, a l'educació com a inversió el 2010. Però la inversió econòmica no és suficient per ella mateixa. Tampoc les lleis que tant volen millorar l'educació són suficients epr elles amteixes. Cal pedagogia, sistemes d'intervenció ben pensats, fonamentats en les ciè
ncies de l'educació, coneixements verificats més sòlids que l'opinió de cada docent. No podem seguir fent l'educació com a aficionats, cadascú a al seva manera. Hem d'acreditar fonamentació científica i competència professional.

El periodista s
ociòleg Fabricio Caivano ho ha ressenyat molt clar en poques línies a Públic, suplement especial (23.04.10, p:18). No hi ha dubte que hem millorat: el 1950 solament 18% tenien el batxillerat elemental (avui 68% tenen el graduat eso); solament 3% acabaven la carrera universitària (avui són uns 30% encara que falten graduats en postsecundària). Temps passats van ser pitjors... però qualsevol altre país del nostre entorn és millor. Està clar que ens fallen els resultats, que no entusiasmen els processos que

"L'escola pot acabar sent un reformatori burocratitzat" -diu Caivano. I segueix:
Creix la desa
fectació educativa d'una ciutadania laboralment insegura i narcotitzada per un capitalisme usurer. Famílies mal educades -eterns adolescents- exigeixen a l'escola que eduqui integralment les seves cries. I cal afegir-hi la mutació psicopedagògica i de les estratègies d'aprenentatge d'una joventut narcisista, enquadrada en l'oci, l'exalçament de la vulgaritat i de la transgressió estimulades des de totes les pantalles i mediàticament verificable per una exemplaritat política empastada amb les virtuts capitals: cobdícia, falsedat i lletjor.



Tres estudiantes de secundaria que sueñan con andar con las sexys y
suculentas chavas universitarias, encuentran la puerta perfecta cuando son
confundidos con estudiantes de licenciatura. Ajenos al mundo universitario, los
amigos tendrán que usar su astucia y habilidades para sacar el mayor provecho
posible y engañar convincentemente a todos.


¿Potser els qui venen qualsevol producte, exalten la vulgaritat, no són agents educatius que influeixen també en dels resultats escolars?