diumenge, 24 de gener de 2010

30 de gener, 62è aniversari de la mort de Mahatma Gandhi. Diada escolar de la NO-VIOLÈNCIA i la PAU

30 de gener, 62è aniversari de la mort de Mahatma Gandhi. Diada escolar de la NO-VIOLÈNCIA i la PAU

Música: flauta de pa. Imagine de John Lennon

No hem de passar per alt aquesta data a l'escola, a l'institut. Gandhi no és una llegenda, no és un mite.
Per als infants de Primària ha de ser notícia d'un home valent amb gran força, no un Harry Potter, que va voler l'entesa de tots els humans i la pau. Per als joves pot ser un heroi d'una gran aventura, molt més que un futbolista, un actor/triu o que Indiana Jones. Els infants vieun l'etapa mítica, els joves viuen l'etapa romàntica.





Mahatma Gandhi va ser un home corrent que podia viure la seva vida còmodament però va decidir enfrontar-se a la injustícia de la segregació racial a Sudàfrica, a la divisió social de castes a l'Índia, a la intoterància religiosa de cristians, jueus i musulmans, a la dominació política imperial d'United Kingdom, al monopoli econòmic de la sal... va aconseguir grans canvis en benefici de tots. I va morir a mans d'un pobre fanàtic. No va ser càrrec polític, no va ser sacerdot, no va ser capitalista, no va ser militar.

62 anys després, la violència engendra violència i no resolem cap dels conflictes. Els govern
s gasten i gasten en armament tecnològicament sofisticat, en milers de militars, en polícia a tot arreu, en plets i més plets als jutjats, en presons i vigilància...Tot això estalviat podria eradicar la fam, reduir les desigualtats, repartir la feina, garantir atenció sanitària a tothom, posar millors mitjans per a una educació eficaç i gratificant... Cal invitar a la no-violència de ben petits. Invitació, mai imposició. Sempre els quedarà la llibertat d'anar a la seva... Avui, es pot dir que cadascú va a la seva llevat d'uns pocs, petits gandhis que han vist que la no-violencia és el camí i l' ètica és l'amabilitat front a tot fonamentalisme o integrisme. Confiem que, anys a venir, siguin la majoria els qui optin pel camí de la no-violència però activa, la que denuncia la injustícia. Martí Teixidó



DIA ESCOLAR DE LA
NO-VIOLENCIA & LA PAZ
promogut per
l'inspector d'educació

Llorenç Vidal






Coneixem altres humans pacífics que han seguit el camí de la no-violència, que no han callat mai davant la injustícia i l'opressió i han contribuït a millorar aquest món: Martin Luther King als USA. Steve Biko a Sudàfrica. Óscar Romero a El Salvador, Lluís Ma Xirinacs a Catalunya, Pere Casaldàliga català a Brazil, Aung San Suu Kyi a Myanmar.








dimarts, 5 de gener de 2010

CINEMA: cultura de pensament o cosum de sensacions

No sé si aniré a veure AVATAR. El meu perruquer (la barba ja me l'afaito jo), home de quaranta anys, diu que s'ha de veure pels seus efectes però deixa clar que no té cap contingut, que és una producció de les que serveixen perquè la gent no pensi. Diu que com més ens activen les sensacions més aconsegueixen anul·lar que pensem, igual que a la Universitat -diu també ell- donen tècniques i es pot sortir molt competent en realitzacions però anul·lat en pensament.

El producte es ven per la publicitat y promoció molt ben orquestrada i anant-hi, ni que sigui per poder parlar-ne, anem incrementant l'audiència. I la insuperable audiència taquillera (la de Titanic) és l'argument per fer anar a veure Avatar i entre tots superar-la. Un rècord històric -en diran.

Som més crèduls que la gent de pobles antics o de tribus primigènies. Ni ens donen mirallets coms al indis per enganyar-nos. Ens passen per davant un atropellament d'imatges i nosaltres paguem.






Abans aniré a veure GARBO, el espía. Un film entre documental i ficció. En Gorina, cinèfil expert, ho té clar, encara que aquest film és un David front al Goliath tan publicitat. Si volem veure i pensar una mica, serà millor anar a films discrets, de menor pressupost. I convé que siguem nosaltres qui fem la publicitat creant opinió entre els amics i companys. Els bons films comencen amb poca taquilla i van pujant progressivament. Cal però estar atents, especialment en ciutas mitjanes; si no fan calaix a la primera setmana pot ser que ja la retirin i llavors solament es pot veure a la gran conurbació, en aquells cinemes que s'han guanyat el reconeixement dels ciutadans que volem seguir pensant, emocionant-nos sí però no amb beneiteries i hiperactivitats d'efectes mai vistos. Ciutadans que volem gaudir emocionalment i pensar intel·ligentment.



¿Per a què volem les escoles si els alumnes surten sense criteri propi per votar els representants polítics, per decidir què mengen a casa i si compren determinat producte, per dicidir quina pel·lícula van a veure o quina música els agrada? També hem de tractar d'aquests assumptes a l'ensenyament, a classe de llengua conferenciant, escrivint, argumentant... a classe de matemàtiques calculant els costos de producció front als de màrqueting, la geografia territorial i temporal de distribució, la seqüencia: estrena cinematogràfica > sortida del DVD >emissió per televisió > els productes associats a la marca... ¿Pot haver-hi qui surt afavorit d'aquesta escola desajustada... i a pesar de la retòrica confia que tot segueixi igual? Martí Teixidó